El traç brut i alhora delicat d’Andrea Gómez ens parla d’amor i poder, de les tremolors i les distorsions, inconscients o voluntàries, que redueixen o amplien l’abast d’allò que expliquem. A la manera de gestos simples però incomplets, una sèrie de paraules i frases, símbols i codis apareixen com signes fragmentaris. Representacions gràfiques que s’entrellacen i s’entrebanquen fins al punt que ja no sabem si estem desxifrant o deformant un enunciat. Contra l’exercici solipsista d’atorgar sentit, l’artista crea i reclama una composició articulada i negociada del significat.
Per la combinació de paraula i imatge, el contrast del blanc i negre, i la barreja de referents que van de la ciència a la filosofia o l’art, l’obra d’Andrea Gómez es troba propera a les vinyetes contraculturals. El seu llenguatge subterrani de veus i mans ens entren per la vista com a parts d’un tot, un cos que es perd en el buit de la pàgina o en les el·lipsis de la narrativa seqüencial per evitar qualsevol missatge tancat.
Joana Hurtado Matheu
Per la combinació de paraula i imatge, el contrast del blanc i negre, i la barreja de referents que van de la ciència a la filosofia o l’art, l’obra d’Andrea Gómez es troba propera a les vinyetes contraculturals. El seu llenguatge subterrani de veus i mans ens entren per la vista com a parts d’un tot, un cos que es perd en el buit de la pàgina o en les el·lipsis de la narrativa seqüencial per evitar qualsevol missatge tancat.
Joana Hurtado Matheu